En el passat, els productes solien enviar-se a granel. En poques paraules, la gent literalment llençava bosses amb patates, barrils de vi o caixes de fusta amb armament de diverses dimensions en un carro tirat per cavalls. Més tard van canviar carro pel camió. Després es dirigien a l’estació de tren més propera on havien de descarregar i carregar la càrrega en un vagó de ferrocarril. Després, el tren transportava les mercaderies al port més proper, on havien d’estibar en un vaixell. Finalment, en arribar al port de destinació, es repetia tot el procés en ordre invers.

Aquest sistema tenia molts desavantatges. Manejar càrregues no estandarditzades amb moltes dimensions consumia molt de temps i personal, la capacitat (especialment dels vaixells) estava lluny de ser utilitzada de manera òptima, la càrrega no estava prou assegurada, cosa que representava un alt risc de pèrdua o dany, especialment durant tempestes al mar. I com que els béns no estaven prou refermats, facilitaven la feina per als lladres.

 

Càrrega a granel

Càrrega a granel

Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/8/85/Korean-war-merchant-marine-load.jpg/440px-Korean-war-merchant-marine-load.jpg

 

Ja a finals del segle XVIII, van començar a aparèixer els primers contenidors, més petits, amb una estructura de fusta i metall. Tot i això, cada companyia de transport utilitzava diferents tipus contenidors i aquests encara no eren intermodals, per la qual cosa no era possible usar-los per al transport en carro o camió i ni per al transport amb tren o vaixell. Sent al segle XX i sobretot durant la segona meitat va fer un important pas en el desenvolupament de contenidors de transport.

Durant la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit dels Estats Units va començar a experimentar amb el transport de contenidors. Van utilitzar aquesta experiència el 1948 quan van desenvolupar l’anomenat “Transporter”, un contenidor estandarditzat, totalment metàl·lic i apilable que podia carregar-se des d’un vaixell directament en un camió i viceversa. Les seves dimensions eren 2,59 m de llargada, 1,91 m d’amplada i 2,8 m d’alçada.

Transporter va demostrar la seva utilitat durant la Guerra de Corea (1950-1953), gràcies a ell, l’exèrcit va poder accelerar significativament el subministrament de les seves tropes i augmentar la seguretat dels béns transportats. Cap al final de la Guerra de Corea, l’exèrcit dels EUA va millorar lleugerament els transportadors, creant els anomenats CONEX (CONtainer EXpress). Per 1967, aproximadament a la meitat de la Guerra del Vietnam, l’exèrcit dels EUA estava usant més de dos-cents mil CONEX.

 

Conex

CONEX

Font: https://en.wikipedia.org/wiki/Conex_box

 

Les companyies navilieres de tot el món van notar els èxits logístics aconseguits per l’exèrcit dels EUA i van començar a idear les seves pròpies solucions de contenidors intermodals. Malcom McLean, el propietari de la McLean Trucking Company, va jugar un paper important. El 1955, va començar a treballar amb l’enginyer mecànic i inventor Keith Tantlinger per desenvolupar un contenidor intermodal modern. El resultat va ser un contenidor de 2,44 m d’alçada, 2,44 m d’amplada i 3,5 m de llarg construït amb acer corrugat de 2,5 mm de gruix amb un mecanisme de bloqueig per torsió a les quatre cantonades superiors per una fàcil subjecció i elevació mitjançant grua.

McLean també va comprar dos vaixells petroliers de l’Exèrcit dels EUA usats a la Segona Guerra Mundial i els va fer reconstruir per al transport d’aquests. Després de l’exitós viatge inaugural del primer d’ells el 1957, Tantlinger va convèncer McLean perquè posés a disposició el seu disseny de forma gratuïta, obrint el camí per a l’estandardització internacional dels contenidors intermodals.

 

Malcom McLean, 1957

Malcom McLean, 1957

Font: https://cs.wikipedia.org/wiki/Malcom_McLean

 

Després d’una sèrie de discussions i compromisos internacionals entre els transportistes i els ferroviaris nord-americans amb europeus, es va acordar finalment les dimensions i la forma estandarditzades, que posteriorment es van registrar al 1968 en la ISO 668. Les mesures corresponen a les mateixes conegudes en l’actualitat.

La contenidorització representa una fita essencial en la història del transport internacional que, juntament amb altres factors, està al darrere del desenvolupament massiu del comerç mundial. Avui, la porció de mercaderies transportades en contenidors estandarditzats intermodals, s’estima en el 90%.

Aquest article és el primer d’una minisèrie de tres parts sobre contenidors marítims. En el segon article, presentarem els diferents tipus de contenidors i perquè s’utilitzen.

Lukáš Polame | 6. maig 2020